L'etern petit s'ofega, i demana socors, mentre el bosc es crema... L'ullal i la marca, encara sagnen, i no ho tapa! Udol de fons, mentre el foc, li fon el cor Jau adolorit, al costat del riu que d'ell, se'n riu I jo, panteixo, pateixo, no em queixo, i ho deixo... Feia temps creia que el pitjor, era la impotència. Ara crec diferent, doncs la nostàlgia, és vençedora! No hi ha res pitjor que sentir les dues alhora... i saber, tot d'una, que un dia, vam ser. Però són aquests moments, amb la habitació ordenada, el escriptori recollit, el llibre de Bruixa de Dol al costat, i la meva comoditat, on més et trobo a faltar. Perquè miro al llit, i no hi ets... I si miro de reull, allà hi ets, somriguent.