Reflexión numero 134

Running up the hill

És difícil trobar forces d'on no hi ha. De la mateixa manera que es fàcil perdre-les amb un cop de vent un xic imprevist. Hi ha dies en els que per molts motius es facin tirar endavant, una simple película que et destrossa el cor, et torna al paradís d'espines i estigmes. Avui, per exemple, us he trobat molt a faltar. I no és per què ara desitjés estar amb vosaltres dos... És sols que he pensat en ambdos més del compte. Pensar en els dies que vam passar junts, al llit, mirant qualsevol cosa que caigués en les nostres mans i acariciant cada part del cos aquest nostre. Com abraçava a un, per protegir-lo de les seves pors, i com m'abraçava l'altre, per protegir-me de les meves, del primer... Penso que no ha estat en va. Qualsevol altre diria que potser ha estat pitjor el remei que la malaltia, però de fet, el dolor que puga sentir s'ha equilibrat i ha sumat un plus de maduresa amb el que no comptava. La pena ha quedat compensat en dos persones, en dos records, a espais i temps diferents. I és que no em puc queixar de la meva sort, doncs vosaltres dos, heu estat part del meu intestí, per arrelar ben dintre, sentiments que mai hagués somiat en percebre. Encara hi rumio, i com diuen, encara rumiaré per un temps més, qui he de ser, i com us he de tractar. I tot i que ja no us tracti, no desisteixo en pensar en el dia que malauradament, hauré de creuar-me amb vosaltres pel carrer, visquen proximament en la mateixa ciutat, potser el mateix carrer... Un udol, un girasol. Grisor i crema, en cendres. De les paraules més maques ha nascut un sentiment a vegades obscé i luxuriós -trobant a faltar algo més surrealista!- i d'altres sórdid i catastrófic. De totes maneres, crec que em quedo al llit rumiant un xic més en vosaltres.