Placebo(L)

Dia d'aquells de morir un xic. Ahir Peach, amb taja de Tequila. No penso beure'n MAI MÉS. Avui, em desperto borratxo, i piro a Manresa a la jornada del Pla Nacional de Joventut de Catalunya. Tot el dia amb el fetge destrossat. Arribar, i anar a Skull i quelcom més. I de mentres comprovar que encara sóc una mica maco i encara tinc potencial sexual. Mola ;) (Foto del cumpleanys de la Masca: Ignoro completament que és alló blanc de la jaqueta. No malpenseu!)

I si ahir estava ple de felicitat, avui hem trobo mig autista. No és just, començo de veritat a des-creure en les mes expectatives. Encara estic borratxo... encara. Ahir la vaig tajar grande. ENORME. I ara, a les 7.18, m'aixeco per anar a Manresa a la trobada del Pla Nacional Juvenill de Catalunya. Fàstic de resaca. És el primer cop que identifico una resaca....

Cri.d..a

És inconmesurable la forma en que tot canvia d'un dia per l'altre. Llegeixo entrades del blog, i si fa dos dies estava agonitzant, avui estic radiant de felicitat. I potser felicitat no és la paraula. Potser, és simplement, conformisme biológic. O equilibri natural. Demà marxem cap a Manresa, a la trobada del Pla Nacional de Joventut de Catalunya. Tot pinta que anirà bé, oi? Faux, torno a ser morè :P

Ara que torno a tenir spotify, torno a escoltar rareses com Milla Jovovich, The Gathering o el nou disc de HIM *__* Em moro de dolor. Dolor físic, dic. Mal de cap? Grip? Ara? T_T

Agressive Passive.

La proxima vez que folle, serà con un cubito de hielo entre medio. Me lo acabo de proponer. :)De tota manera, prefiero que el frío venga de la temperatura exterior y no afecte a mi cuerpo...

FAUX, li he donat una oportunitat, i em sento terriblement satisfet :) No sé que passarà ara, sigui el que sigui, benvingut siga! Per qué em sento més lliure que mai, ja que ara sóc jo qui escullo el meu destí. Sóc un home, o com li vulguis dir, lliure!

Because I want you too

De fet, no sé que faig pensant tant quan ni tan sols hauria de fer-ho. Però la reflexió excesiva és inherent a mí, i utilitzo aixó que només llegeixen un parell de persones i no gaire sovint, com a mitjà per a desfogar-me. M'agrada. No sé que pot arribar a ocorrer, però en certa manera, no vull que passi d'aquí. El perqué es ben clar. I és que amb ELL ja vaig tenir suficient. Em va deixar i vaig quedar fet pols. No hi ha més. Em vaig prometre no tornar a permetre'm agradar a ningú, ni que m'interessés ningú. Irónic, oi? Des de llavors, l'únic que faig es buscar tios que puguin omplir el buit que ELL va deixar. Fins ara, que m'adono que no és la solució, que m'he d'espavilar jo solet. Però aquesta reflexiò la faig ara que comença a interessar-me algú, i sembla que es recíproc. I em sento patètic perquè segurament aixó no passi d'aquí, pero de pensaments estúpids, segur que tots en tenim, no? FAUX, que n'opines? :)

Em sorprenc somriguent. I es una sensació tan dolça... No vull pecar de il·lús, però. Que tot segueixi el seu curs, si cal. Cal? Fa una estona pensava excuses que dir-li per tal que això no vagi més enllà del qué és. Per tal que s'oblidi de mi, que no em doni una oportunitat, ja que fa poc que ens coneixem. Excuses com 'sóc el pitjo que et pot passar', 'sóc molt obsesiu'... i al moment, m'he dit 't'estigmatitzaràs la resta de la teva vida?'. Amb ELL va sortir malament. Va servir per conèixem a mi mateix. Cuàntos errores que albergo! I quan va acabar, em vaig prometre que els repararia. I ara, no em puc possar a proba? Per què m'obstino en fer-me mal, en no deixar-me ser feliç? Massa complexos? Massa sentiment d'inferioritat? Massa dolor, encara? No creieu. Somric amb total sinceritat. Són reflexions. Simplement reflexions que m'ajuden a madurar. I és que a la fi, nomès tinc 18 anys.

Carnaval, i jo, sense saber de que disfrassar-me, fins ahir, una hora abans, per variar. Qualsevol cosa que em fiqués, semblava més 'en Lluís Vestit de pijo, en Lluís de manta, etc'', doncs vaig decidir fer-me un canvi radical. De què tractava? Decolorar-me el cabell. I com veieu a la foto, rubio platino que vaig anar, de moderna. Aquest matí quasi em dona algo al veure'm. Ni me'n recordava. Total, he anat als xinesos ( XD ), he agafat un tint vermell, i m'ha quedat taronja, com la millor Hayley. Dilluns em rapo T_T

No ho puc creure. Bé, de fet, sí. Un 10, un gran... 10 *___* El primer (i serà l'únic) 10 de la meva història de Batxillerat. Ja puc morir tranquil, i d'aquesta manera, pujarà un xic la taxa de mortalitat!

La intenció era possar l'abans i el desprès de l'examen de Geografia, i que aquesta entrada presentés una cara de satisfacció i bondat. Però puesto que me he ha ido como el culo, cuando estaba en casa me he dado cuanta que me habia dejado el mobil y las llaves clase, he ido corriendo, me he caido y me he roto varias partes de mi cuerpo (incluyendo la dignidad) y que casi me cierran la puerta en las narices, pues... la foto es esta.

Por intangible.

Por de l'exàmen de demografia espanyola que tinc d'aqui... 17 minuts.

Bienvenido!

Me prometiste que nunca nada cambiaria. No obstante, los acontecimientos no han seguido esa clausula del contrato. Abatido, no me queda otra que ser un poco maduro y pensar que, mira, a mal comprador, pocas ganas. De esta manera, bienvenida naturaleza, bienvenido futuro esperanzador, y bienvenido dichoso sufrimiento!

Escola de Formació

Aquest cap de setmana ens hem anat a El Xalió, per allà a la Garrotxa, i com la millor Candy Candy, ens hem enmerdat de fang, hem acabat pitjor que qualsevol Tortuga Ninja i hem treballat de valent. I es qué la natura no et priva de ser guay :)

M'ets present com un déu, com un diable. Avui t'he vist de cap a peus vermell. He assassinat l'aranya del castell i a les mans duc la copa: sóc culpable. Culpable a mitjanit i al tomb del dia quan l'herba lliga amb foc, per al festí el llac i el cel on l'astre fa camí. L'aigua m'acull amb braços de follia. S'obren de cop portes i finestral. Avui l'amor té gust de venterola i em fa plaer l'estella i la destral. Veig papallones i les deixo enrera. Ullpresa vinc a tu per l'espiral del fum, amb vol de bruixa i amb granera. Maria-Mercè Marçal, Bruixa de Dol, IX Qué la bruixeria fa estralls, però fins cert punt. Que el dolor fa màgia, però fins certs moments.

50º

You got it, you got it, some kind og magic Hypnotic, hypnotic, you're leaving me breathless... Tinc la sort de que m'agrada la demografia; que m'apassiona la geografia; que estimo Catalunya. Només, potser, per això, no estic cagat per l'examen que tinc d'aqui 50 minuts. Ara m'aniré a dutxar, vestir, i estar un xic més presentable del que el meu estat mental em permet. I recordeu que no hi ha res millor per aixecar-se a estudiar a les 7, que possar la alarma cada 15º minuts des de les 6, beure molta coca-cola i escoltar Leathermouth des de bon principi! Senyor Black

L'etern petit s'ofega, i demana socors, mentre el bosc es crema... L'ullal i la marca, encara sagnen, i no ho tapa! Udol de fons, mentre el foc, li fon el cor Jau adolorit, al costat del riu que d'ell, se'n riu I jo, panteixo, pateixo, no em queixo, i ho deixo... Feia temps creia que el pitjor, era la impotència. Ara crec diferent, doncs la nostàlgia, és vençedora! No hi ha res pitjor que sentir les dues alhora... i saber, tot d'una, que un dia, vam ser. Però són aquests moments, amb la habitació ordenada, el escriptori recollit, el llibre de Bruixa de Dol al costat, i la meva comoditat, on més et trobo a faltar. Perquè miro al llit, i no hi ets... I si miro de reull, allà hi ets, somriguent.

Potser hi ha bellesa en un acomiat.

Camins, que ara s'esvaeixen Camins, que hem de fer sols... De sobte et dones compte. Alló que sempre has escoltat, que a la vida només et tens a tu mateix, es cert. Ningú vindra a salvar-te. Potser et llençaran una corda... potser. Pero no hi comptis, etern petit. Qué els camins no es fan sols, que les llagrimes s'eixugen amb el temps! :)

Merece...?

No he podido evitarlo. Me he inundado de un asco general impresionante. No puedo creer que mi màxima preocupación sera aprobar filosofia, que carreré haré, que él me ha dejado, que si esto que si lo otro. Sabes? A la mierda. Tenemos interiorizado el discurso de 'hay gente peor. pobrecitos'. No obstante, se ha convertido en algo tan normal, que simplemente, lo aceptamos, y de vez en cuando, nos lamentamos de su suerte, o maldecimos nuestro destino. Me estoy replanteando seriamente apuntarme en una ONG, y hacer lo posible. Dejar la lucha independentista, dejar los estudios, dejar la civilización, y ayudar. Ayudar. Ayudar, como no me ayudan a mi. Y como dice una canción, que suerte he tenido, si he nacido aqui.

Sonríe

Deixo aixó, ni que sigui per deixar constància de que, Lluís, tot passa. Llegeix això per enrecordar-te que el dolor és momentani, fort, sí, però instantani. No et rendeixis. Tot passa. D'aqui poc tornaràs a somriure com a les fotos. Sense pretensions. Sense obligacions :D

''Sense tu no sóc res''?

A vegades, la gent menysprea a la gent que pateix per amor. Pensen que el seu dolor, és justificat, és nimi, sense valor, ja que, total, és només per un noi. Però, n'obliden d'algo important. Si algú plora, ja és per quelcom. No és fàcil superar una ruptura. I potser no és alló més important, pero en una societat emotiva com aquesta, on no s'ens ensenya a controlar el que sentim, alló que sentim, és real. Et destrossa la autoestima. Et desmotiva. T'ofega. Sents un crit a la gola que mai sona. I res és mai suficient. Vull creure que aixó és algo de la adolescència. Algo, que, després, passa, o madura. No ho sé. Però jo, vull ser feliç. Vull somriure. Amb il·lusions...

En la altura los cuervos graznaban, los deudos gemían en torno del muerto, y las ondas airadas mezclaban sus bramidos al triste concierto. Algo había de irónico y rudo en los ecos de tal sinfonía; algo negro, fantástico y mudo que del alma las cuerdas hería. Bien pronto cesaron los fúnebres cantos, esparcióse la turba curiosa, acabaron gemidos y llantos y dejaron al muerto en su fosa. Tan sólo a lo lejos, rasgando la bruma, del negro estandarte las orlas flotaron, como flota en el aire la pluma que al ave nocturna los vientos robaron. Que te mueres, y todo acaba. Que desapareces, y se esfuma la vida. Que desaprovechas cada instante con cosas nimias. Que te alegres de vivir. Que consigas aquello que quieres. Que él te quiere, que yo te adoro!

Ella.

Fa 4 anys que la conec. Era un pesat. De fet, crec que encara ho sóc. Però la volia per mi, ja que era la única d'aquell curs que jo repetia, que era semblant a mi. Escoltava Dover, i ben aviat, em vaig assebantar que tambe My Chemical, i etc. Anava a ser la meva amiga, i així ha acabant essent. A vegades penso que estic una mica enamorat d'ella. Per bé, suposo que és una de les porques persones que m'estimo desinteressadament. Això és el que no em fa sentir un sencer monstre, el fet que pugui sentir algo tan gran per algú, ni que siguin poques persones. No confio en ningú més que en ella. Tot i que no sigui la meva confident, sé que puc dipositar en ella tot el que em vingui al cap. Sense judicis, sense pre-judicis. Malgrat això, a vegades es fa mal a aquestes persones. Igual que fas mal a la teva mare al cridar, o al teu xicot enganyant-lo. Ens queda un mes per anar-nos a Madrid. Serem unas modernas. Ens queda un xic més per anar-nos a Barcelona. Serem uns indigents. Ens queda un gran troç per marxar a Austràlia... Serem uns ilusos. Però serem allò de que tan es parla i es sobrevalora... amics? Black needs so much more Ayd Pricola