Camins, que ara s'esvaeixen

I es ara quan necessito plorar. Sense vergonyes, sense culpes. És necessari, a vegades, per treure’t el dolor de asobre. Cada dia aprens, i que dur fer-ho a base de pals! Però no importa, perquè el sol sempre brillarà, si tu ho creus, si estàs del seu costat. No t’amoïnis, que tot tornarà al seu caudal. Però no deixo de sentir-me utilitzat i, jo, en va, haver lluitat contra corrent. Em sento humiliat, i no és res nou i de fet, tant és, simplement era el joc al que jugavem, i jo ja sabia on em ficava. Realment em sorprenc plorant. No pensava que em pogués afectar tant. Però més que plorar de tristesa, ploro de... impoténcia. I de desil·lusió. Podriem haver estat. Podriem haver ser. Però no em vas donar una oportunitat. Tan es, només necessito desofegar-me. Et juro que les teves paraules fereixen el meu orgull, alló que em queda. Peró sé que he d'avançar sol. Sol i lluitant, arribaré alla on espero. Aaaaaaaaaarg jo no esperava res de tu! I no n'espeero res tampoc! Sols em sento enrsbiat. I ja es normal. I ja em passarà... vale? De veritat sento no haver estat suficient... No era pas amor, no ho era.