Em sorprenc somriguent. I es una sensació tan dolça... No vull pecar de il·lús, però. Que tot segueixi el seu curs, si cal. Cal? Fa una estona pensava excuses que dir-li per tal que això no vagi més enllà del qué és. Per tal que s'oblidi de mi, que no em doni una oportunitat, ja que fa poc que ens coneixem. Excuses com 'sóc el pitjo que et pot passar', 'sóc molt obsesiu'... i al moment, m'he dit 't'estigmatitzaràs la resta de la teva vida?'. Amb ELL va sortir malament. Va servir per conèixem a mi mateix. Cuàntos errores que albergo! I quan va acabar, em vaig prometre que els repararia. I ara, no em puc possar a proba? Per què m'obstino en fer-me mal, en no deixar-me ser feliç? Massa complexos? Massa sentiment d'inferioritat? Massa dolor, encara? No creieu. Somric amb total sinceritat. Són reflexions. Simplement reflexions que m'ajuden a madurar. I és que a la fi, nomès tinc 18 anys.